Els Axiomes de la Comunicació 

(Aplicades a l'educació social)

1. Axiomes de la comunicació (Palo Alto)

Els investigadors d’aquesta escola plantegen la necessitat d’elaborar un model de comunicació propi per a les Ciències Humanes que funcioni com a alternativa al model lineal de la teoria matemàtica. Entre els membres d'aquest corrent es destaquen investigadors com  Gregory Bateson ,  Ray Birdwhistell ,  Edward T. Hall ,  Erwing Goffman  i  Paul Watzlawick.

                            

AXIOMES DE LA COMUNICACIÓ (MODO PALO ALTO)

La Teoria de la Comunicació Humana de Paul Watzlawick és una teoria que es va desenvolupar en el marc de l'escola de Palo Alto, que es va centrar en l'estudi de la comunicació humana. Watzlawick i els seus col·laboradors van identificar cinc axiomes fonamentals que defineixen els principis bàsics d'aquesta teoria:

1. Axioma de la impossibilitat de no comunicar: 

Watzlawick sosté que és impossible no comunicar. Inclús el silenci o l'absència de paraules transmeten informació. Les expressions facials, el llenguatge corporal i altres formes de comunicació no verbal també són mitjans de transmissió de missatges. Així, qualsevol comportament o manca de comportament és una forma de comunicació.

Exemple: Imagina que dues persones es troben en una sala d'espera i decideixen no parlar. Malgrat la manca de paraules, la seva comunicació no verbal, com el contacte visual o les expressions facials, encara transmet informació. La manca de paraules també pot ser interpretada com una forma de comunicació que reflecteix una certa dinàmica o atmosfera en la sala.

2. Axioma de la contingència:

Aquest axioma destaca que el significat de la comunicació es deriva del context en què es produeix. Les paraules i les accions adquireixen significat a través de la situació en què es troben. Per tant, una mateixa paraula o acció pot ser interpretada de maneres diferents en contextos diferents.

Exemple: Una parella pot tenir una discussió aparentment sense raó aparent. Si mires només les paraules dites, podries no entendre completament la situació. Tanmateix, si consideres el context, com el cansament acumulat pel dia o les preocupacions individuals, el significat de la discussió adquireix més sentit.

3. Axioma de la digitalitat: 

Watzlawick assenyala que la comunicació humana implica tant aspectes analògics com digitals. Els aspectes analògics són aquells que es transmeten mitjançant senyals no verbals com el to de veu, les expressions facials i el llenguatge corporal. D'altra banda, els aspectes digitals es refereixen al contingut verbal de la comunicació, com les paraules que s'utilitzen.

Exemple: Una persona diu "estic bé" amb un somriure, però el seu to de veu pot ser fred o distant. En aquest cas, la informació analògica (tonalitat de veu, llenguatge corporal) i la informació digital (paraules utilitzades) es contradiuen, i la veritable intenció de la comunicació pot ser difícil d'interpretar sense considerar ambdues dimensions.

4. Axioma de la puntuació:

Aquest axioma fa referència a com les persones "puntuen" o interpreten seqüencialment els esdeveniments en la seva comunicació. Es tracta d'una idea que destaca com els participants en una interacció poden tenir perspectives diferents sobre la seqüència d'esdeveniments i com aquesta perspectiva afecta la seva comprensió i interpretació de la comunicació.

Exemple: En una conversa entre dues persones, una pot interpretar que l'altra li està donant la culpa d'una situació determinada, mentre que la segona pot veure la mateixa conversa com una oportunitat per buscar solucions. La manera com "puntuen" o interpreten els esdeveniments influirà en com continuen la conversa i en la seva comprensió de la dinàmica.

5. Axioma de l'interacció simètrica i complementària: 

Watzlawick assenyala que les relacions humanes poden ser caracteritzades com a simètriques o complementàries. Les relacions simètriques involucren interaccions iguals o equitatives, mentre que les relacions complementàries implica una dinàmica on hi ha una diferència de poder o rol entre els participants. Aquest axioma destaca com les dinàmiques relacionals poden influir en la comunicació i viceversa.

Exemple: En una relació laboral, si dos companys de treball tenen una dinàmica simètrica, podrien abordar les tasques de manera igualitària i prendre decisions conjuntes. D'altra banda, si tenen una dinàmica complementària, un pot assumir el paper de lideratge mentre l'altre segueix les seves indicacions. Aquesta dinàmica influirà en com es comuniquen i es relacionen al treball.

Aquests axiomes proporcionen un marc teòric per entendre la complexitat de la comunicació humana, destacant la seva naturalesa inherentment dinàmica i contextual.